Hem derrotat el “trifachito”. La reacció neofranquista no va passar en aquestes eleccions. Tot i explotar els prejudicis més baixos i roïns de les capes més endarrerides de la població, la dreta va mossegar la pols en el seu intent d’assolir La Moncloa. Les famílies obreres, la joventut, la dona treballadora, les nacionalitats oprimides, i tot el que hi ha de progressista a la societat espanyola, varen tancar files per a impedir l’arribada d’un govern que amenaçava amb ser el més reaccionari en 40 anys.
[Source]
És curiós que un sector del gran capital espanyol i internacional també veiés amb preocupació l’arribada del “trifachito” al govern. Temia que un govern com aquest, ple d’aventurers i demagogs sense escrúpols, emprengués la seva agenda reaccionària sense el suport social suficient, obrint diversos fronts simultanis: contra la classe treballadora, els drets de les dones, els treballadors immigrants, els pensionistes, l’educació i la sanitat públiques, la Memòria Històrica antifranquista i els drets democràtic-nacionals d’Euskadi i Catalunya. I això, no perquè aquests sectors del capital li facin el lleig al programa antiobrer i neofranquista de les dretes, sinó per por a provocar una explosió socials que podria posar en perill prematurament el decrèpit règim del 78.
Les xifres de les eleccions
La participació va assolir el 76 %, 6 punts més que el 2016. El PSOE va aconseguir el 28,7 % (123 escons), el PP pateix una caiguda històrica fins el 16,7 % (66 escons) i Ciutadans aconsegueix el 15,8 % (57 escons). Unides Podem va aconseguir el 14,3 % (42 escons) i Vox, el 10,2 % (24 escons). Finalment, el bloc de la moció de censura que va treure Rajoy es va imposar al “trifachito” per 199 escons contra 151. ERC (15 escons), PNB (6 escons) i Compromís (1 escó) ja s’han compromès a tancar el pas a la dreta espanyolista.
Deixant fora a les forces nacionalistes i independentistes d’esquerra, l’esquerra estatal (PSOE-UP) va vèncer la dreta espanyolista per un 43 % contra un 42,8 %, més de 60.000 vots de diferència. Particularment, PSOE i UP s’han imposat sobre la dreta amb claredat a totes les zones obreres.
Un altre fet rellevant d’aquestes eleccions és el gran resultat aconseguit per les llistes nacionalistes a Catalunya i Euskadi, les quals han aconseguit 33 diputats contra els 24 de 2016. D’ells, l’esquerra (ERC, Bildu i Compromís) n’ha aconseguit 20. Sens subte, l’amenaça als drets democràtic-nacionals ha mobilitzat les bases nacionalistes per a tancar el pas a la dreta espanyola. La classe obrera espanyola ha de prendre nota d’això, per a indentificar correctament els seus amics i aliats,p er a valorar com la defensa dels drets democràtic-nacionals, començant pel dret d’autodeterminació, és una eina poderosa per a copejar a l’enemic comú i afeblir-lo.
El PSOE ha agrupat el vot de l’esquerra perquè se l’ha vist com la via més fàcil per a tancar el pas a la dreta, a costa del vot d’Unides Podem. L’esquerra ha guanyat a Andalusia, País Valencià, Astúries, Illes Balears, Navarra, Canàries i Galícia. Si hi incloem les forces nacionalistes d’esquerra o regionalistes, també va guanyar a Catalunya, Euskadi i Cantàbria. A Navarra, hi va guanyar l’esquerra (PSOE, UP i Bildu), de manera que va aconseguir un extraordinari 51,1 % dels vots. La dreta va guanyar a les altres: Comunitat de Madrid, Aragó, Extremadura, Múrcia, Castella-La Manxa, Castella i Lleó i La Rioja. UP va obtenir els seus millor resultats a Canàries i a les Illes Balears, on va quedar com a segona força; i a Catalunya, Astúries, Euskadi i Navarra, on va fer tercera.
La dreta també ha perdut el Senat, davant el PSOE, el qual passa a controlar-lo amb majoria absoluta.
S’ha d’anomenar les dades d’Andalusia. Just fa 5 mesos que la dreta va guanyar per primera vegada el govern andalús, amb el 50 % dels vots, però sobre la base d’una gran abstenció, el 43 %. A aquestes darreres eleccions, amb una participació major –i tot i que la dreta al govern de la Junta s’ha cuidat d’aplicar les seves mesures més reaccionàries a causa d’aquestes altres eleccions— l’esquerra ha tornat a revalidar la seva hegemonia tradicional, recuperant més de 600.000 vots de l’abstenció el desembre.
UP, que partia d’una situació de gran feblesa, es va poder refer al final de la campanya i aconseguir uns resultats millors als esperats. Però encara sumant a Compromís i En Marea, els quals es varen presentar per separat a aquestes eleccions, perden 6,5 punts i 29 escons respecte 2016. Es paga així el progressiu gir a la dreta en el seu discurs i programa aquests 4 anys, la seva forta immersió institucionalista i l’abandonament de qualsevol pretensió de superar el Règim del 78. En el darrer any, es va desdibuixar completament, apareixent com la crossa “esquerra” del PSOE. La improvisació a darrera hora d’algunes propostes radicals i la seva denúncia de Sánchez com a “no fiable” va arribar massa tard.
En allò que es refereix a les eleccions autonòmiques al País Valencià, l’esquerra també va aconseguir una victòria clara, assegurant-se el govern regional. Encara que la dreta va pujar, la suma de PSOE-Compromís-UP va assolir el 50 % dels vots. Es planeja així la reedició d’un govern PSOE-Compromís.
Els resultats a Catalunya
A Catalunya, per primera vegada un partit independentista, ERC, ha estat la força més votada a unes eleccions generals, mostrant l’augment del moviment independentista, el qual assoleix en conjunt un 39,3 %, contra el 32 % de 2016. El vot a ERC a costa de JxCat de Puigdemont es deu a què aquest darrer, tot i mostrar-se més radical en paraules a favor de la unilateralitat independentista, no ofereix una sortida a la paràlisi actual. El vot a ERC és l’aposta a la qual Junqueras, amb el seu to més amable, podria arrancar-li algunes concessions a Sánchez.
Sens dubte, ERC també s’ha beneficiat de la figura d’Oriol Junqueras, com a pres polític català de major relleu, i de l’absència de la CUP en aquestes eleccions, les quals li haurien arrabassat un percentatge estimable de vots. La CUP va perdre una oportunitat històrica d’arribar al parlament espanyol. Que tenia possibilitats ho demostren el 112.000 vots aconseguits pel Front Republicà (impulsat fonamentalment per sectors dissidents de la CUP a concórrer a aquestes eleccions) que duia com a cap de llista per Barcelona a Albano Dante, i que es va quedar tot just a 36.000 vots de Vox. Si la CUP s’hagués presentat no només hauria aconseguit, al menys un diputat, sinó que aquest hauria arrabassat a Vox l’únc diputat aconseguit a Catalunya.
Per acabar, val la pena destacar que el vot conjunt d’esquerra a Catalunya, independentista i social, ha sumat el 65,5 % dels vots totals, el percentatge més alt de tot l’Estat, fet que situa Catalunya a l’avantguarda de la lluita contra la dreta espanyolista i franquista.
El vot a Euskadi
A Euskadi s’hi va imposar el PNB amb el 31,06 % (24,86 % el 2016) i Bildu va créixer fins el 16,7 % (13,28 % el 2016), aconseguint 4 diputats, els mateixos que Podem (17,57 %) i PSOE (19,88 %). La dreta espanyolista va patir aquí la seva derrota més humiliant, ja que només va sumar el 12,79 % dels vots i no va aconseguir cap escó. És clar, com a Catalunya, que l’amenaça de la dreta franquista a tot l’Estat, i allò que suposava pels drets democràtic-nacionals d’Euskadi, va mobilitzar el vot nacionalista per a tancar-li el pas. És de ressaltar que el vot d’esquerra a Euskadi, estatal i nacionalista, va agrupar més del 54 %.
Crisi històrica a la dreta
La dreta travessa la major crisi en 40 anys. El PP va obtenir el seu pitjor resultat històric. I Ciutadans va ser incapaç d’arrabassar-li la segona posició. Previsiblement, veurem crisis, separacions i escisions que esqueixaran aquest espai encara més.
Vos ha estat el gran guanyador d’aquest bloc. El seu vot va provenir de la massa petit-burgesa enrabiada i ignorant, frustada amb el PP i d’una capa diversa provinent dels sectors més endarrerits i embrutats de la societat, disposats a engolir les seves mentides i fantasies reaccionàries. Vox té, al menys, una virtut que avui falta a l’esquerra, una idea radical (encara que reaccionària) de ruptura amb allò establert. És l’absència a l’esquerra d’un gran ideal pel qual lluitar, allò que alimenta l’atractiu de Vox en aquestes capes endarrerides i desesperades. Tot i això, en poc temps la seva fanfarroneria quedarà exposada com allò que és, la bota bruta del gran capita. Serà una escola ruda per a la nova generació de la classe treballadora, més ingènua i menys experimentada políticament, la qual s’incorporarà a la lluita. Però serà necessària després de dècades d’absència d’una línia de classe i socialista a l’esquerra, l’existència de la qual és més urgent que mai.
Un govern PSOE-Ciudadans?
Evidentment, als bancs i a les grans empreses els encantaria un govern PSOE-Ciutadans que, d’entrada, podria conformar una majoria absoluta al parlament. El programa del PSOE, a part de propostes moderades i de baix cost, és un compendi de promeses a llarg plaç sense compromís definit que deixa pràcticament inalterades les grans contra-reformes de l’anterior govern de Rajoy, com la reforma laboral, la Llei Mordassa, la llei educativa LOMQE o la llei de Costes. Tampoc es compromet a incrementar els impostos als rics, ni proposa mesures concretes contra la tarifa elèctrica ni per a la reducció del preu dels lloguers, la solució de les quals es requeria atacar profundament els interessos dels rics i poderosos, com ara nacionalitzar el sector elèctric i el parc d’habitatges dels fons voltor i bancs. Tant PSOE com Ciutadans són dòcils servents de Brussel·les que accepten sense queixar-se els màxims de dèficit públic que imposa la UE, de manera que perpetuen la política de retallades.
No obstant això, és poc probable la formació d’un govern PSOE-C’s, tot i que això seria l’opció preferida de l’ala més dretana del PSOE. La raó d’aquest fet és que C’s ha anat massa lluny en el seu gir a la dreta. Ja va deixar clar en campanya electoral que mai pactaria amb el PSOE. Un acord amb aquest darrer acabaria segurament amb una escissió i amb el lideratge de Rivera seriosament afectat. C’s hauria de resignar-se a ser un partit frontissa. Al PSOE també hi hauria tempestes i fisures, ja que això seria vist per les seves bases i votants com un gir a la dreta descarat de la direcció, per la qual cosa inevitablement en pagaria un preu. Un govern PSOE-C’s, frutrant les esperances en un gran canvi i mantenint allò fonamental de la política d’austeritat, prepararia una debacle del partit i obriria la perspectiva del ressorgiment victoriós d’una alternativa a la seva esquerra.
Sent així, Sánchez té via lliure per arribar a La Moncloa, basant-se en els suports que ja li varen donar el govern el juny de 2018: Unides Podem, els nacionalistes bascos i ERC, el màxim dirigent del qual, Oriol Junqueras, ja va declarar abans de les eleccions que no permetria un govern de l’extrema dreta “ni per acció ni per omissió”.
UP no ha d’entrar al govern
Sobre la taula hi ha la possibilitat d’un govern de coalició PSOE-UP, encara que Sánchez s’hi resisteix. No vol sentir-se pressionat a la seva esquerra per anar més enllà del seu programa. No obstant això, els dirigents d’UP insisteixen en tenir un lloc en el Consell de Ministres.
Lamentablement, els dirigents d’UP no pareixen haver après ni haver tret conclusions dels seus errors. Els dirigents d’UP varen improvisar enmig de la campanya electoral tota una sèrie de mesures que mai varen esmentar en els 9 mesos de l’anterior govern de Sánchez: gratuïtat de la universitat pública, una empresa pública d’energia, sou mínim de 1.200 €, atenció bucodental gratuïta, convertit tot contracte temporal en fixe als 6 mesos, etc. Què se suposa que van a fer amb tot això el dia següent d’entrar en aquest govern? Guardar-s’ho a un calaix i conformar-se amb les molles que Sánchez estigui disposat a concedir? Acceptaran reformes cosmètiques de la reforma laboral i de la Llei Mordassa, com pretén Sánchez, enlloc d’exigir la seva derogació?
Els dirigents d’UP han caigut en el complet oportunisme, pensen que estant en minoria a un govern socialdemòcrata guanyaran autoritat popular com a “gestors” i “gent seriosa”, encara que aquest govern no satisfaci les necessitats populars. Allò que exigeix la situació és que UP exposi en tot moment la necessitat que el seu programa es dugui a terme i mobilitzar al carrer per a lluitar-hi. És fals, com diuen, que les coses només poden canviar-se estant dins el govern. La lluita pensionista va aconseguir revaloritzar les pensions el 2018, no només estant al govern, sinó inclús arrancant-se’l des de baix a l’anterior govern de Rajoy. Allò mateix que l’increment a 900 € del sou mínim aprovat per Sánchez.
Que Sánchez passi de les paraules als fets
Evidentment, UP ha de facilitar la investidura de Sánchez, però ha de passar a l’oposició per a aparèixer com el combatent més enèrgic contra la dreta franquista i no fermar-se les mans amb la política de mitges tintes del PSOE. UP ha de donar suport a tota mesura que sigui una passa endavant, però també denunciar allò suficientment critcable de les mateixes i crear agitació lliurement pel seu propi programa, tant al parlament com –sobretot— al carrer; aquesta serà la millor manera de marcar-li l’agenda al govern del PSOE i, al mateix temps, d’emergir com una força d’esquerra alternativa que aspiri clarament a ser opció de govern, en lloc d’aparèixer com una crossa “esquerra” del PSOE. Per contra, unes UP dins d’un govern incapaç de resoldre els problemes ardents de les famílies obreres serà arrossegada al descrèdit juntament amb el mateix govern, el qual prepararà el terreny pel retorn de la dreta al poder.
Refundar UP amb un programa de classe i socialista
Els problemes socials i democràtics que afectes a l’Estat espanyol són irresolubles baix el capitalisme i el Règim del 78. L’aparell de l’Estat –aquest defensor fervent de la “unitat d’Espanya” amb la qual disfressen els seus privilegis enormes les castes militar, policial, judicial, i de l’alta administració estatal, i la monarquia— és un niu de conspiracions reaccionàries, com ho demostra l’espionatge i la fabricació de proves falses contra Podem. La qüestió catalana només pot resoldre’s amb un referèndum democràtic en el qual el poble català decideixi si vol o no formar un Estat independent, cosa que aquest aparell d’Estat i la burgesia espanyola mai no permetran. No és possible tenir habitatge, energia barata, treball digne per a tothom, educació pública gratuïta des dels 0 anys fins la universitat, pensions garantides i un sistema sanitari públic completament equipat mentre la classe treballadora no controli les palanques econòmiques fonamentals (la banca i les grans empreses) i les utilitzi per a planificar el desenvolupament econòmic i atendre les necessitats socials.
La propera crisi exposarà la feblesa i el fracàs del capitalisme espanyol més clarament que mai. És per això mateix que Unides Podem (Podem i Esquerra Unida) ha de refundar-se amb l’obertura d’un debat democràtic, ample i massiu que abordi tots aquests temes i desafiaments, amb l’objectiu que rompi amb l’oportunisme que l’afecta i emergeixi del seu si una alternativa de classe, democràtica, socialista i revolucionària disposada a guanyar-se el suport de la majoria de la classe treballadora.