Cap “Pacte de la Moncloa”, per una autèntica política socialista

La crisi està colpejant a l’economia espanyola i a les famílies treballadores d’una manera no vista abans. Només en els últims 20 dies del mes de març van ser destruïts 898.000 llocs de treball. En l’inici de la crisi de 2008-2009 es van necessitar 100 dies per destruir la mateixa quantitat de llocs de treball.


[Source]

Segons un informe citat pel Financial Times, l’economia espanyola serà la més copejada de tota la UE amb una caiguda de l’PIB el 2020 fins a un sorprenent 15,5% i un dèficit fiscal del 12,5% del PIB. Altres estimacions més “optimistes” situen la caiguda en un -10% del PIB i un dèficit fiscal del 10%.

Ja hi ha 3,5 milions de treballadors desocupats inscrits en el SEPE, encara que la xifra real d’aturats podria superar els 4 milions. Aquest mes d’abril es preveu una destrucció d’ocupació similar a març, a la que se li han de sumar els més de 3 milions de treballadors acollits a ERTEs, que són aturats temporals, encara que molts d’ells perdran també el seu lloc de treball quan finalitzin els expedients. Que l’any acabi amb 5 milions d’aturats i una taxa d’atur superior al 20% és una perspectiva molt probable.

Com va succeir en la crisi de 2008-2009, el gruix dels nous aturats el constitueixen treballadors temporals i amb contractes precaris. Més encara, gràcies a la reforma laboral del PP que aquest govern no s’ha atrevit a derogar, ni tan sols els seus articles “més lesius” com s’havia compromès, els acomiadaments són ara més fàcils, ràpids i barats de fer que al 2008-2011; n’hi ha prou qualsevol excusa per a això, fonamentada o no, i amb una indemnització de 20 dies per any treballat o 33 dies en els acomiadaments improcedents.

La burgesia espanyola ho ha tornat a fer. El 2009 deien que havia après la lliçó, després de concentrar les seves inversions en el sector immobiliari i la construcció en els 15 anys precedents, i que va arribar a emprar ni més ni menys quantitat que més de 4 milions de treballadors. Parlaven de canviar el model productiu i abandonar “el totxo”. I ho van fer, fins a cert punt, però per orientar-se a altres sectors improductius, d’escàs risc i amb treballadors precaris, com l’hostaleria, el turisme i el comerç, que han estat els més afectats per la nova crisi. El capitalisme espanyol ha tornat a mostrar la seva fallida.

Davant d’això, Pablo Iglesias afirma que, a diferència de la crisi de 2008-2009, aquest govern no deixarà tirada a la gent. És cert que s’han aprovat algunes mesures pal·liatives a favor dels treballadors i aturats en matèria de despesa social, habitatge i subministraments bàsics que celebrem i donem suport, encara que ens semblen limitades i insuficients; però aquesta no ha estat una política exclusiva d’un govern, com l’espanyol, de característiques progressistes. Mesures similars han estat preses en la resta de països capitalistes avançats per governs més moderats i fins i tot francament reaccionaris, des de la Itàlia de Conte fins als Estats Units de Donald Trump.

La classe dominant tem la lluita de classes

I és que la classe dominant a tot arreu tem un esclat social a causa d’aquesta crisi i la necessita contenir tot el que li resulti possible. És per això que fins als neoliberals més recalcitrants han defensat sense dir ni piu aquestes mesures en tots els països. Una altra cosa és fins quan podran continuar amb aquesta estratègia.

No obstant això, per compensar -igual que a Espanya, Itàlia i els EUA- la major part de les ajudes públiques compromeses (al voltant del 80% del total, en tots els casos) van destinades a rescatar empreses y a perdonar-los impostos, ni més ni menys que com durant el 2008-2009.

Així, en relació al pla de govern de destinar fins a 100.000 milions d’euros com a avals en cas de crèdits fallits per les empreses, un informe de FEDEA, grup d’estudi patrocinat per l’IBEX, reclama obertament amb tot el cinisme del món el rescat de les grans empreses per l’Estat amb aquests diners, malgrat les desenes de milers de milions que han amassat en beneficis durant aquests anys:

“Per a les empreses grans, possiblement l’alternativa adequada seria utilitzar inicialment la figura dels avals, tenint en compte que la sol·licitud d’un crèdit pot ser una prova de que l’empresari necessitava els diners”, expliquen els autors. “Posteriorment, es podria establir un sistema de subvenció ex post, en el qual una part (o fins i tot la totalitat) del deute adquirit per l’impacte de les mesures d’aïllament social podria ser condonat via execució de l’aval”. (Fedea planteja una futura condonació del deute avalat per l’Estat per a les empreses afectades pel virus)

A més, els amics de Fedea s’afanyen a caracteritzar de “malbaratament inútil” una renda bàsica universal, encara que sí veuen tremendament útil una renda de 100.000 milions a càrrec de l’Estat per a les empreses!

Aquesta política de llançar centenars de milers de milions d’euros i dòlars de diners públics en tots els països: a les empreses, autònoms, aturats i treballadors, és una mesura de desesperació. Els deutes públics han assolit ja la seva major magnitud en dècades. Ara, amb el nou endeutament, s’elevaran fins a una alçada estratosfèrica que les farà insostenibles a mitjà i llarg termini, en un context de crisi econòmica i estancament, on les empreses podran justificar el pagar menys impostos per la falta de negocis i, per tant, l’Estat recaptarà una menor quantitat de diners.

A l’Estat espanyol, amb un pagament anual de 30.000 milions d’euros en interessos del deute públic, un increment de 25 punts, passant del 95% al 120% del PIB nacional, com s’està parlant, implicarà desemborsaments addicionals de 6.000 milions d’euros, i amb una menor recaptació fiscal. Això significarà no només perpetuar les polítiques d’ajust i austeritat, sinó que provocarà més retallades en la despesa pública social: pensions, habitatge, educació i sanitat. Aquesta és la cadena, de la qual no hi ha escapatòria, que lliga a qualsevol govern progressista que accepta gestionar la crisi de sistema capitalista; és a dir, preservar els negocis i beneficis de les grans empreses i bancs.

Sánchez mateix ho va reconèixer en la seva al·locució pública al país el passat dissabte 4 d’abril, quan va demanar expressament disculpes a les noves generacions perquè els hi carregarà el pagament de més deute públic. I aquest és el punt: les mateixes retallades que van portar a les conseqüències desastroses d’aquesta epidèmia de coronavirus, amb la manca de recursos bàsics, d’equipament i de personal en la sanitat pública, tornaran a repetir-se en el futur immediat. Per la seva banda, els empresaris llançaran xiscles de fúria pels seus “alts costos laborals”, i menors vendes, i exigiran més atacs a les condicions laborals dels treballadors per obligar el govern a no tocar ni una coma de la reforma laboral del PP. La classe dominant i l’aparell de l’Estat alertaran del “perill” de disturbis i violència als carrers per obligar igualment al govern a no tocar tampoc la llei mordassa, o com a molt fer-li només canvis insubstancials.

És en aquest context que hem de situar la proposta de Sánchez de reeditar uns nous “Pactes de la Moncloa” a nivell domèstic i un nou “Pla Marshall” a nivell europeu.

Què van ser els Pactes de la Moncloa?

Cal analitzar què hi ha darrere de l’intent del govern de reeditar uns nous “Pactes de la Moncloa” per sortir de la crisi. Els pactes van ser un element clau en l’anomenada “Transició” en els anys 70 del segle passat, un pacte entre els hereus del règim franquista i els dirigents de l’esquerra, Santiago Carrillo i Felipe González, per mantenir el capitalisme espanyol, desafiat per l’acció revolucionària de la classe treballadora. Aquest acord va permetre a la gran burgesia i al seu aparell d’Estat mantenir les seves posicions de domini, a canvi de drets democràtics formals que ja havien estat conquistats en la pràctica per les masses treballadores al carrer.

Els Pactes de la Moncloa van ser la pota econòmica de la salvació del capitalisme espanyol, a costa de la classe treballadora en aquells anys. La pota més important, la política, ja havia estat preservada amb la renúncia dels dirigents de PCE i del PSOE al Socialisme i a la República, i a l’acceptar que Suárez liderés el procés de transició participant en unes eleccions constituents semidemocràtiques, les de juny de 1977, que tenien l’objectiu d’assegurar el resultat. Només cal dir que, amb totes les limitacions democràtiques hagudes, els partits d’esquerra van aconseguir el 43,1% dels vots i 144 diputats, però la dreta (UCD i AP) va aconseguir la majoria absoluta dels diputats, 181, ¡amb un nombre menor de vots, el 42,5%! I aquesta va ser la cambra parlamentària que va elaborar la Constitució que tenim actualment.

Una vegada que els dirigents del PCE i el PSOE, i amb ells els dirigents dels sindicats CCOO i UGT, havien acceptat el capitalisme com a mal menor, havien d’acceptar les conseqüències, inclosos tots els seus mals, menors i majors.

A mitjans de 1977 la crisi econòmica a l’Estat espanyol, en un context de crisi internacional, reflectia els límits del capitalisme per seguir desenvolupant les forces productives. El tancament de milers d’empreses, que a la fi de l’any va deixar un saldo de més d’un milió d’aturats, a més de demostrar la debilitat del capitalisme espanyol reflectia l’autèntica vaga d’inversions de la patronal i el robatori de riquesa del país mitjançant la fugida de divises, centenars de milers de milions de pessetes, a Suïssa i altres països.

Enmig d’una profunda crisi, igual que avui, existia una competència ferotge entre les diferents burgesies pels mercats, i les economies menys competitives com l’espanyola sortien pitjor parades. Els capitalistes espanyols es mostraven totalment incapaços per fer front a la situació.

Al juny, després de les eleccions, Suárez va devaluar la moneda nacional, la pesseta, un 20% per estimular l’exportació. Però aquesta mesura, en un context d’estancament de la producció, el que va fer va ser augmentar el preu de les importacions, esperonant més la inflació. La devaluació només tenia sentit si anava acompanyada d’un pla d’ajust, que congelés els salaris i augmentés la taxa de beneficis capitalista per destinar-la a la inversió. Però el problema de fons era l’escassa competitivitat de l’economia espanyola per la falta d’inversions per a modernitzar la seva tecnologia. En la mesura que no estaven disposats a fer això, l’única alternativa passava per atacar els salaris i el nivell de vida de la classe obrera.

Per aquesta raó, la burgesia buscava incansablement un pacte social favorable als seus interessos. El problema era la força del moviment obrer, que encara llavors era una força formidable. Un atac frontal al nivell de vida dels treballadors, en aquells moments, faria créixer la tensió social a nivells insuportables per al sistema; pel que era fonamental per a la burgesia aconseguir el suport i la col·laboració dels dirigents obrers per als seus plans.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1977, el Govern va realitzar tot tipus de reunions amb partits i sindicats. Encara que l’acord incorporava propostes i reformes de tot tipus (econòmiques, socials, polítiques, jurídiques, etc.) les més rellevants eren les primeres, ja que les altres simplement es limitaven a dotar d’una façana democràtica les corroïdes estructures de l’aparell d’Estat franquista i la seva legislació reaccionària, sense depurar al seu personal.

Finalment es va aconseguir un acord, anomenat “Pactes de la Moncloa”, per signar-se en la seu de Govern. Pel que fa a les mesures econòmiques, el més destacat era el següent: creixement salarial en virtut de la inflació prevista pel Govern, i no de la inflació real!; congelació de les despeses públiques i reducció del dèficit públic; reforma i flexibilització de les relacions laborals, que es concretava en poder acomiadar el 5% de la plantilla si els augments salarials superaven els límits signats (el que significava introduir l’acomiadament lliure); que l’Estat incrementés el seu finançament de la Seguretat Social de l’3,5% a l’20% reduint la part de l’aportació patronal, en un termini de 5 anys; s’introduïen per primera vegada els contractes temporals per als joves, i una tímida reforma fiscal. Els dirigents del PSOE, PCE i CCOO van donar suport totalment aquest pacte. La UGT inicialment es va oposar, reflectint la pressió des de baix.

Per descomptat, els partits burgesos van signar entusiasmats el pacte, començant per la UCD d’Adolfo Suárez i els nacionalistes burgesos bascos i catalans. Curiosament, l’Aliança Popular de Fraga Iribarne (antecessora de l’PP) no va signar l’acord polític que incorporava algunes reformes democràtiques a les estructures estatals, però sí va signar l’acord econòmic! Valgui aquesta dada per caracteritzar el contingut d’aquests Pactes de la Moncloa. Per situar al lector més jove, cal dir que, en aquells anys, l’Aliança Popular de Fraga estava més a prop, en el seu ideari polític i els discursos, al Vox d’Abascal que al PP de Casado d’avui. Això ho diu tot.

L’oposició dels treballadors va ser majoritària. Durant tot el mes de novembre es van celebrar a les principals ciutats espanyoles manifestacions contra el Pacte de la Moncloa, en defensa del nivell de vida i contra l’augment de l’atur, convocades per UGT i altres sindicats. Fins i tot, moltes seccions sindicals de CCOO van votar en contra dels Pactes de la Moncloa.

Els dirigents obrers van fer tot el possible per desmobilitzar i desil·lusionar als treballadors: “Ara que estem en democràcia, hem de fer pinya per tirar endavant el país; hem de col·laborar per no provocar als militars”, etc., eren els arguments que s’utilitzaven. Els plans econòmics que la burgesia va ser incapaç d’aplicar a la fi de la dictadura ho estava fent ara amb la “democràcia”. I per a això comptaven amb la col·laboració dels dirigents de l’esquerra. Carrillo declarava: “Amb aquestes mesures, en 18 mesos acabarem amb la crisi”. La realitat va ser que, al cap de 18 mesos, l’atur superava el milió i mig i el poder adquisitiu dels treballadors seguia reduint-se.

A la fi, la direcció d’UGT va estampar la seva signatura en el pacte, i els efectes en el nivell de vida de la classe treballadora no es van fer esperar. A la fi de 1977, els treballadors van perdre un 10% de poder adquisitiu.

Aquest seria el primer d’una sèrie de pactes socials que, lluny de reduir l’atur, només van servir per mantenir les taxes de beneficis dels capitalistes, reduir el nivell de vida de les masses i desmoralitzar la classe treballadora, que veia com una transformació profunda de la societat, que estava a l’abast de la mà, es perdia irremissiblement per culpa de la política de col·laboració de classe dels seus dirigents.

Ni “pactes” ni “consensos”, per una política socialista a favor de la classe treballadora

Avui, la situació econòmica i social que s’acosta a l’Estat espanyol és encara pitjor que la de 1977. Cada crisi ha deixat els treballadors amb menys drets i pitjors condicions. El govern, fins i tot abans de la pandèmia, ja havia renunciat a derogar l’última reforma laboral de PP, i ara menys encara sota la situació actual. Hi haurà un enorme deute públic per pagar, i els empresaris diran “no tenim beneficis!”. Així, doncs, ¿quin marge hi haurà per donar concessions als treballadors? Què guanyarà la classe obrera amb un nou pacte social, on la seva base serà sostenir l’economia de “lliure mercat”, és a dir la propietat i el benefici privat dels empresaris?

Clarament, la idea d’uns nous “Pactes de la Moncloa” no ha vingut de la Moncloa mateixa, sinó dels despatxos de l’IBEX-35 ¿I per què? Perquè es prepara un ajust brutal que pot detonar una lluita de classes no vista en dècades. La burgesia vol assegurar-se que el govern i els sindicats subjectin i controlin a la classe obrera i la facin acceptar la política d’ajust. Els dirigents reformistes, que no veuen més horitzó que el capitalisme, es resignen a acceptar-ho. La dreta, pels seus càlculs polítics egoistes es nega a entrar involucrar-se, esperant que el govern es desgasti amb la crisi i bregui amb el malestar social, a l’espera que arribi el seu moment. Pablo Iglesias, per la seva banda, diu que no té objeccions a aquests pactes, sempre que es garanteixin “els drets socials” de la Constitució. Però, anem a veure: aquests drets se suposa que estan garantits ‘en la llei suprema’! I si no es compleixen és només per una raó: perquè és un engany, van ser escrits justament per enganyar les famílies treballadores. Pensar que la plena ocupació, l’habitatge, les pensions, l’educació i la sanitat per a tots es poden “blindar” enmig d’una crisi tan profunda com aquesta només amb reunions de despatx, i sense una lluita ferotge al carrer, és la pitjor de les utopies.

Unides Podem ha arribat finalment a una cruïlla. Té l’opció de trencar qualsevol compromís que la lligui a col·laborar en aquesta política d’ajust, fins i tot abandonant el govern, o lligar-se de peus i mans i acompanyar el PSOE de Sánchez a l’abisme, com va fer Zapatero el 2009, fent la feina brut als empresaris i banquers, per després ser fet fora sense contemplacions de la Moncloa per donar pas a un govern reaccionari de la dreta. Unides Podem ha de prendre una decisió, i el temps s’acaba.

Independentment del que faci finalment la direcció d’UP, els sindicats i els moviments socials han d’oposar-se fermament a un nou pacte social, i passar a la mobilització activa contra el mateix en cas que s’arribi. Les seccions sindicals haurien d’organitzar assemblees i aprovar resolucions contra qualsevol intent de les cúpules sindicals de implicar-se en el mateix.

Cal exigir al govern que trenqui qualsevol compromís amb la burgesia i atengui les necessitats de la majoria de la societat, que es doti d’una veritable política socialista, en base a un programa que proposi un pla de rescat social. Els suports parlamentaris hi són. L’esquerra estatal i nacionalista tenen la majoria absoluta al parlament. Per la nostra part, entenem que aquest programa socialista hauria de contenir, al menys, les següents mesures que proposem:

  • Derogació immediata de la reforma laboral del PP i de la Llei Mordassa.
  • Cap acomiadament ni tancament d’empreses. Reducció de la jornada i de la setmana laboral. Repartiment de la feina entre els braços existents. Nacionalització sense indemnització de tota empresa que tanqui o acomiadi treballadors.
  • Cap contracte precari, tots fixos i en plantilla.
  • Control obrer a les empreses, que s’obrin els llibres de compte perquè els treballadors inspeccionin que es va fer amb tots els beneficis acumulats durante el període anterior.
  • Salari mínim de 1.200 euros – Subsidi d’atur per a tots els aturats igual a l’SMI, sense importar el tipus de contracte i de les cotitzacions acumulades.
  • Completa separació de l’Església de l’Estat. Que l’Església pagui els seus impostos. Cap subvenció. Això reportaria a l’Estat 11.000 milions d’euros anuals, l’1% de PIB, l’equivalent a les retallades anuals en sanitat i educació des del 2008.
  • Cap subvenció a les mitjanes i grans empreses. Augment d’impostos a les grans fortunes i empreses. Això reportaria a l’Estat desenes de milers de milions d’euros anuals.
  • Habitatge per a tots a preus i lloguer assequibles, no més del 10% dels ingressos familiars. Per a això, expropiar el fons d’habitatges del SAREB, dels fons voltor, socimis, bancs i immobiliàries. Nacionalització sense indemnització de les grans constructores paràsites i corruptes (els Florentino Pérez, Villar Mir, Entrecanales, de el Pi, Koplowitz, etc.) per iniciar un pla massiu de construcció d’habitatge social.
  • Nacionalització sense indemnització de totes les empreses d’energia i serveis socials per garantir subministraments a tots a preus de cost.
  • Que el poble tingui i controli la riquesa del país amb la nacionalització de les 100 grans empreses que cotitzen a la Borsa de Madrid, inclòs l’IBEX35.
  • Nacionalització de la banca sense indemnització del mig bilió d’euros que atresoren dels diners de tots, per finançar un veritable programa de reconstrucció social a tots els nivells: sanitat, educació, cultura, serveis socials, infraestructures útils, etc.
  • No pagar el deute públic. Tots els recursos de país per satisfer les necessitats socials i no per alimentar els voltors financers i organismes imperialistes.
  • Fora la monarquia corrupta i paràsita. Depuració completa de l’aparell de l’Estat neofranquista (exèrcit, policia, guàrdia civil, judicatura). Dret d’autodeterminació per a les nacionalitats històriques: Catalunya, Euskadi, Galícia.
  • Per una federació voluntària i en peu d’igualtat de les Repúbliques Socialistes Ibèriques.

La crisi actual del capitalisme no és una crisi normal, és una crisi orgànica, insoluble. Amenaça amb portar a la classe obrera en tots els països a nivells no vist de degradació, i també de barbàrie. No podem acceptar-ho. La classe treballadora és l’única classe autènticament creadora i progressista de la societat. Els grans empresaris representen, en canvi, la destrucció i la reacció. La classe obrera espanyola ha de dur a terme les seves tasques històriques. Del que es tracta és de trencar amb el sistema capitalista i que els treballadors assumeixin el poder, expropiant al gran capital, escombrant de banda el deute públic impagable, i fent una crida internacionalista a la classe obrera europea i del món perquè segueixin el seu exemple. Aquesta és l’única perspectiva realista per la qual hem de lluitar per escapar de la catàstrofe a la qual ens està conduint el capitalisme.

Join Us

Join the International Marxist Tendency and help build a revolutionary organisation to participate in the struggle for socialism worldwide!

In order to join fill in this form and we will get back to you as soon as possible.