Bolsonaro va guanyar la segona ronda de les eleccions presidencials amb un 55% dels vots i va derrotar a Haddad, el candidat del Partit dels Treballadors (PT), qui en va rebre el 45%. Qualsevol esperança d’un miracle d’última hora va quedar frustrada. Aquest resultat és un revés per a la classe obrera i els pobres. Necessitem entendre què significa això, què va portar a aquesta situació i quina estratègia ha de seguir el moviment obrer respecte d’aquest govern reaccionari.

Avui s’han conegut les penes que demana la Fiscalia de l’Estat espanyol per als processats en el judici pel referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017. A nou dels processats se’ls demana penes pel delicte de rebel·lió que van des dels 25 anys per Oriol Junqueras, als 17 anys per Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i Carme Forcadell, a 16 anys pels altres cinc (Turull, Forn, Romeva, Rull i Bassa). A d’altres nou imputats se’ls demana penes que van desde 10 anys de presó a multa de 10 mesos per delictes de desobediència i malversació. Un total de més de 177 anys de presó per a 12 processats per l’únic delicte de voler exercir el dret d’autodeterminació.

El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit i deu del vespre, el president de la Generalitat, Lluís Companys en una al·locució a la Pça. de la República (ara Sant Jaume) va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. Deu hores més tard, la Generalitat es rendia al general Batet. Què va provocar aquell moviment i quines lliçons en podem extreure?

Ara fa un any el referèndum d’independència de l’1 d’octubre va marcar un punt de ruptura en tota la situació política a Catalunya i a tot l’Estat espanyol. El que hem anomenat l’Octubre Republicà es va caracteritzar per una entrada brusca de les masses en l’arena política, una impressionant mobilització des de baix que va desafiar l’aparell de l’estat i les vacil·lacions dels dirigents de la Generalitat, convertint-se en un dels desafiaments més importants que hagi sofert el règim del 78 en 40 anys. Es podia haver anat molt més lluny. Què va mancar?

A un any de l’1 d’octubre, és hora de fer-ne balanç. Després d’aquells combats històrics, dels esforços heroics del poble català en lluita pels seus drets i llibertats, on ens trobem avui? La situació no és gaire falaguera, ans al contrari, dins del camp republicà predomina la desmoralització i la confusió. La repressió de l’Estat no ha minvat gens malgrat la caiguda de Rajoy. Els consellers de l’antic govern (excepte Santi Vila) romanen a l’exili o a la presó a espera de judici. L’apropament dels empresonats a Catalunya pel govern de Pedro Sánchez no és més que una engruna.La repressió de l’Estat espanyol ha caigut sobre desenes d’activistes que s’enfronten a multes i penes de presó. El que és encara pitjor és que els partits unionistes, sobretot Ciutadans, han continuat la seva campanya d’odi per dividir la població catalana en línies nacionals, atiant la violència i generant un brou de cultiu per als grupuscles feixistes.

El Congrés Mundial del CMI, reunit a Itàlia a finals de juliol, va aprovar una resolució unànime exigint l'alliberament dels presos polítics catalans empresonats per la seva participació en l'organització del referèndum d'independència de l'1 d'octubre de 2017. Més de 370 delegats i convidats d'arreu el món (de Canadà a Brasil, de Suècia a Grècia, de Rússia a Indonèsia) van aprovar la resolució, el text complet de la qual segueix a continuació (ESPAÑOL / ENGLISH):

El dia 1 de juliol es va dur a terme una participació massiva a les eleccions on estaven en joc 18 mil 299 llocs d’elecció pública, però que sens dubte la més important i fonamental era la presidencial. Amb un padró de més de 89 milions d’electors, la participació, amb les primeres xifres a nivell general, ve a ser una de les més altes de la història. Aquesta votació representa un autèntic terratrèmol polític i social, l’oligarquia i l’imperialisme, els quals sempre estaven acostumats a manar i que se’ls obeís, tenen en front un govern que se’ls ha encarat, que ha dit que separarà el poder econòmic del polític i que la seva prioritat seran els pobres.

El pasado fin de semana llegaron a España casi 2.000 personas desde el mar, la mayoría de ellas en embarcaciones totalmente inadecuadas para las travesías, arriesgando su vida en el proceso. El barco Aquarius fue el caso que generó más eco mediático, después de que Italia rechazara el acceso a su costa y de que el Estado español decidiera acogerlo. De las 629 personas que fueron rescatadas, 123 eran menores de edad, la mayoría viajando solos.

Reproduïm a continuació alguns extractes del llibre de 1920 de Lenin “L’esquerranisme: malaltia infantil del comunisme”, on parla de l’actitud dels comunistes anglesos (una minoria encara petita el 1920) davant la possibilitat de que dirigents reformistes del Partit Laborista (que gaudien d’un suport molt ampli entre la classe obrera) arribessin al poder. Segons Lenin, la millor forma de desfer-se d’aquests dirigents era comprometre’ls en la pràctica. Això fins i tot implicava donar-los, críticament, un cop de mà per arribar al poder. Aquella era la forma de mostrar a la seva base obrera la bancarrota d’aquests dirigents, i la seva incapacitat de resoldre els problemes més bàsics de les masses, i així generant la confiança i les condicions que permetessin als comunistes guanyar-se la base social dels laboristes. La condició era de mantenir una posició ferma, una política propia independent i no generar il·lusions. L’escola del reformisme laborista havia de ser doncs una etapa necessària del procés revolucionari, permetent una ulterior radicalització cap als comunistes. Ens sembla un document rellevant per als debats que s’estan desenvolupant sobre la crisi del govern estatal i la moció de censura.

Dimarts, dia 24 de maig, estava previst que el raper Josep Miquel Arenas, més conegut com Valtònyc, s’entregàs a la policia per a complir la seva condemna a tres anys i mig de presó per “enaltiment del terrorisme”, “injúries a la Corona” i “amenaces” a les seves lletres. Abans de complir condemna per les seves opinions ha decidit fugir del país i anar a l’exili. La llista espanyola d’exiliats polítics suma un nou membre.

Finalment, després de gairebé 5 mesos des de les eleccions autonòmiques, Catalunya torna a tenir president de la Generalitat. La voluntat del regim del 78 de vetar Puigdemont i d’investir un candidat sense problemes judicials s’ha acabat imposant, després de 4 investidures fallides i més presos polítics. La furiosa onada repressiva de l’Estat per aturar l’independentisme ha portat a la suspensió de l’autonomia, ha colpit la llibertat d’expressió i ha minvat els drets democràtics més fonamentals. Mai ha quedat tan clar el tarannà neo-franquista i autoritari de l’Estat espanyol, hereu directe de la dictadura. La repressió també s’ha traslladat al pla internacional, amb l’intent d’implicar Escòcia, Bèlgica, Suïssa i Alemanya en els casos contra polítics independentistes.

El passat dia 27 d’abril es va confirmar que l’últim dels nostre companys paquistanesos segrestats va ser llibertat pels Rangers. Ens sentim alleujats de tornar a tenir-los amb nosaltres segurs i agraïts amb tots els camarades i simpatitzants que van participar en la nostra campanya de solidaritat, que va ser fonamental per a protegir als segrestats. Publiquem a sota el missatge de la Aliança de la Joventut Progressista (PYA), que celebra el retorn segur dels nostres companys i la victòria de la campanya internacional.

Upcoming Events
No events found