Lev Trotski: persona i idees

Avui [20 d'agost] és l'aniversari de l'assassinat de Trotski. Perpetrat fa 72 anys amb un cop de piolet al cap per un covard assassí estalinista, prest caigué en coma i morí el dia següent, 21 d'agost de 1940.

L'atac no va venir per sorpresa. Des de l'arribada de Trotski a Mèxic, la premsa estalinista va estar ocupada difamant el Vell home en preparació per a un intent d'assassinat. Alhora, Moscou llançava una massiva campanya internacional en contra d'ell, infiltrant-se dins el moviment i, sota les ordres d'Stalin, preparant la seva mort.

Seguint el final de la Guerra Civil espanyola, agents estalinistes del NKVD varen ser enviats a Mèxic per a dur a terme els plans. El primer assalt va venir el maig de 1940, quan el dormitori de Trotski va ser crivellat de bales i Robert Sheldon Harte, el seu guarda-secretari, va ser segrestat i assassinat. El cos de Sheldon va ser trobat posteriorment en un pou d'argila. Stalin s'estava desesperant en els seus intents d'eliminar a Trotski, un dels pocs vells bolxevics que seguia en vida. La resta havien estat assassinats per Stalin durant les purgues de 1936-1938. Aquelles horribles farses, on els defensats varen ser forçats a implicar-se en mentides i crims terroristes suposadament organitzats per Trotski, constitueixen un riu de sang que diferencien l'estalinisme del genuí bolxevisme.

Stalin era conscient que, havent traït la revolució, necessitava eliminar aquells que defensaren i encarnaren les idees del bolxevisme i de la revolució mundial. Primer i abans que res, això va recaure sobre Trotski, qui havia estat conduit a l'exili uns 11 anys abans. Tots els recursos de l'Estat rus havien estat posats en marxa per dur a terme el seu assassinat. D'ençà feia temps, Stalin havia assassinat molts dels seus companys de treball, 7 secretaris i 4 dels seus fills, essent el darrer el seu fill Lev Sedov a principis de 1938.

Trotski era un excel·lent revolucionari i teorètic. Tan prest com el 1904, va exposar la seva teoria de la revolució permanent, la qual va ser confirmada en la pràctica per la revolució d'octubre. Trotski havia passat la seva vida sencera dins el moviment revolucionari, dirigí el soviet de Petrograd el 1905, dirigí amb Lenin la revolució d'octubre de 1917, creà l'exercit roig del no res, ajudà a construir la Tercera Internacional, després, lluitant contra la burocràcia estalinista, va ser allunyat del poder i forçat a l'exili per Stalin.

Des d'Alma Ata, mentres altres capitulaven a Stalin, ell tot sol prengué la lluita de construir l'Oposició d'Esquerres Internacional en la batalla per l'autèntic marxisme. Va analitzar l'estalinisme com una forma de bonapartisme, però basat sobre una economia estatal planificada. L'estalinisme era una reacció termidoriana que sorgí de l'aïllament de la revolució russa en una país endarrerit, resultant en un creixement massiu de la burocràcia dins el partit i l'estat. Stalin era l'estendard d'aquesta reacció política a Octubre, qui aconseguí aixafar l'autèntica herència d'Octubre i perseguir la idea anti-marxista del “socialisme en un sol país”.

La lluita entre l'Oposició d'Esquerres i l'estalinisme era una lluita  amort, en el ple sentit literari. Durant les purgues dels anys 1930, 18 milions varen ser detinguts sota càrrecs falsos (“d'enemics del poble”) i enviats a camps de concentració en un ambient hostil i extrem, dels quals uns 5 milions moriren, bé de gana, malaltia o afusellats. Dos anys després del 7è congrés de 1934, dels 139 membres elegits al Comitè Central, 110 havien sigut arrestats. L'exèrcit roig havia estat esquarterat: 13 de 19 comandants dels cossos de l'exèrcit, 110 de 135 comandants de les divisions i brigades, la meitat dels comandants dels regiments i la majoria del comissaris polítics havien estat executats. El 1938, el Partit Comunista Polonès va ser oficialment dissolt sobre el pretexte que era una cobertura pel contra-espionatge.

“El nostre vell camarada del partit polonès, Schwarzbart, un dels secretaris del districte jueu autònom de Birobidzhan, es va presentar davant la fiscalia”, recordà Leopald Trepper, antic dirigent dels comunistes fent feina darrere línies enemigues (l'Orquestra Roja). “Va ser ficat a la presó, on tornà gairebé ceg. Un matí, a trenc d'alba, va ser duit al patí i situat davant un escamot d'afusellament. Abans de morir, cridà la seva fe en la revolució, i just quan les bales tombaren aquell vell militant comunista sobre la pols, de les cel·les s'aixecaren els poderosos cants de la Internacional.”

Trepper diu que “tots aquells que no s'aixecaren contra la maquinària estalinista són responsables, col·lectivament responsables. No soc cap excepció a aquest veredicte.”

No obstant, continua:

“Però qui protestava aquell temps? Qui s'aixecà per expressar la seva indignació?

“Els trotskistes poden reclamar el seu honor. Seguint l'exemple del seu dirigent, qui fou recompensat per la seva obstinació amb un cop de piolet, combateren l'estalinisme fins a la mort, i foren els únics qui ho feren. En els moments de les purgues només pogueren denunciar la seva rebel·lió en els erms congelats on havien sigut duits per ser exterminats. Als camps, la seva conducta va ser admirable. Però les seves veus varen ser perdudes a la tundra.

“Avui, els trotskistes tenen el dret d'acusar a aquells que un dia udolaren amb els llops. No oblidem però, que ens duien l'enorme avantatge de tenir un sistema polític coherent capaç de reemplaçar l'estalinisme. Tenien una cosa a la que aferrar-se enmig de la seva profunda angoixa de veure la revolució traïda. No “confessaren”, eren conscients que la seva confessió no serviria ni al partit ni al socialisme.” (El Gran Joc, p.p. 55-56)

Com Trotski havia explicat el gener de 1937, amb l'anunci dels nous judicis de Radek, Pyatakov i d'altres: “Com pogueren aquells vells bolxevics, que anaren per les presons i els exilis del tsarisme, que foren els herois de la guerra civil, els dirigents de la indústria, els constructors del partit, diplomàtics, convertir-se en el moment de “la victòria completa del socialisme” en sabotejadors, aliats del feixisme, organitzadors de l'espionatge, agents de la restauració capitalista? Qui es pot creure tals acusacions? Com pot qualsevol ser fet creure'ls? I per què és Stalin obligat a lligar el destí del seu mandat personal amb aquests monstruosos, impossibles i mal-somiats judicis?

“Primer i abans que res, he d'afirmar la conclusió a la que havia arribat prèviament que els alts mandataris es senten més i més oscil·lants. El grau de repressió és sempre en proporció a la magnitud del perill. La omnipotència de la burocràcia soviètica, els seus privilegis, el seu luxós estil de vida, no estan determinats per cap tradició, cap ideologia, cap forma legal. La burocràcia soviètica és una casta de principiants tpatint pel seu poder, pels seus ingressos, de peus en por a les masses, i llests per castigar amb foc i espasa no només qualsevol atemptat contra els seus drets, sinó el més mínim qüestionament de la seva infal·libilitat. Stalin és l'encarnació d'aquells sentiments i estat d'ànim de la casta dirigent: aquí resideix la seva fortalesa i la seva debilitat.” (Escrits, 1939-37, p.121)

Continuà descrivint les farses de Moscou com “el major crim polític de la nostra època i, potser de totes les èpoques.”

A Mèxic, el 1937, un comitè internacional d'investigació va ser establert per examinar els judicis de Moscou. Aquesta investigació examinà tots els documents, al·legacions i evidència, inclosa la de Trotski. Després d'una examinació rigorosa dels fets, el comitè declarà que els judicis de Moscou foren un muntatge i que Trotski i el seu fill eren innocents de tot càrrec contra ells.

Trotski fou conduït d'un país a un altre, on Governs tancaven les seves portes. Només a la república de Mèxic hi trobà refugi, i ho feu rodejat per agents hostils entrenats per a complir els mandats d'Stalin. Des d'allà, Trotski continuà reconstruint les forces de l'autèntic marxisme. Des d'allà establí les bases per una nova internacional.

En agost de 1936, després de completar el seu brillant anàlisi de l'estalinisme a “La revolució traïda”, i els inicis del judici farsa de Zinoviev i Kamenev, Trotski escrigué el següent sobre la necessitat de preservar la nostra herència:

“Les èpoques reaccionàries com la nostra no només desintegren i debiliten la classe obrera i la seva avantguarda, sinó que també fan decréixer el nivell ideològic general del moviment, endarrerint el pensament polític a etapes superades llarg temps enrere. En aquestes condicions, la tasca de l'avantguarda és sobretot no deixar-se endur per aquest corrent cap enrere: ha de nedar a contracorrent. Si una correlació de forces desfavorable prevé de mantenir les posicions que ha guanyat, al manco ha de retenir les seves posicions ideològiques, perquè en elles s'expressa la valuosa experiència del passat. Els beneits consideraran aquesta política “sectària”. En realitat és l'única manera de preparar-se per un nou grandiós despertar amb la vinguda de la pròxima marea.

“Les grans derrotes polítiques provoquen inevitablement una re-consideració dels valors, generalment en dues direccions. En primer lloc la vertadera avantguarda, enriquida per l'experiència de la derrota, defensa amb ungles i dents l'herència del pensament revolucionari i sobre aquesta base intenta educar nous quadres per a les lluites de masses per venir. Per altra banda, els rutinaris, centristes i diletants, espantats per la derrota, fan el que sigui en les seves mans per destruir l'autoritat de la tradició revolucionària i tornen enrere cercant una “nova paraula”.” (Trotski, Estalinisme i bolxevisme)

La lluita de Trotski era clarament la defensa de la nostra herència revolucionària. Nedant a contracorrent, conscientment educà i preparà un nou quadre per a la revolució futura. Tot el seu temps i energia foren dedicats al seu objectiu fonamental. Amb la degeneració completa de la Segona Internacional reformista i la Comintern estalinista, la tasca de construir una nova internacional, sota dificultats extremes, era primordial. Per Trotski, era una cursa contra el temps.

En el seu diari a l'exili, escrit en 1935, explicà: “segueix pensant que la tasca en la que estic compromès, a pesar de la seva naturalesa extremadament insuficient, és la tasca més important de la meva vida, més important que 1917, més important que qualsevol període de la guerra civil o qualsevol altre...

“Així, no puc parlar de la “indispensabilitat” de la meva feina, inclús en el període de 1917 a 1921. Però ara la meva feina és “indispensable” en el ple sentit de la paraula. No hi ha arrogància en aquesta declaració. El col·lapse de les dues internacionals ha presentat el problema que cap dels dirigents d'aquestes internacionals  és capaç de solucionar. Les vicissituds del meu destí personal se m'han confrontat amb aquest problema i m'han armat amb notable experiència a l'hora de tractar amb ell. No hi ha ningú ara excepte jo per dur a terme la missió d'armar una nova generació amb el mètode revolucionari per damunt dels caps dels dirigents de la Segona i Tercera Internacional. Coincideix plenament amb Lenin (o millor dit Turgenev) que el pitjor vici és tenir més de 55 anys! Necessit al manco cinc anys més de treball ininterromput per assegurar la successió.”

Trotski només tengué cinc anys més de vida abans del seu assassinat. Era plenament conscient de les intencions d'Stalin d'eliminar-lo. Stalin s'havia empenedit molt de la seva decisió de deportar-lo fora del seu abast. Aquells darrers anys foren amuntegats per articles, cartes i consells per a les joves forces del trotskisme, així com la fundació de la Quarta Internacional. Aquells varen ser els anys més rics com es pot observar dels seus inestimables escrits.

Seguint la tràgica mort de Trotski, la Quarta Internacional va ser destruïda degut a la seva direcció inadequada, que cometé error rere l'altre i va ser consumida amb la política de prestigi personal. Al igual que Marx, Trotsky havia sembrat dracs però va recollir puces. No obstant, la tasca de reconstruir el moviment es manté ferma, la qual s'està duent a terme actualment pel Corrent Marxista Internacional. Sobre les bases de les vertaderes idees de Trotski i els gran marxistes, acabaren la tasca llegada pel vell home.

En aquesta ocasió de l'aniversari de l'assassinat de Trotski, renovam la nostra fe en la classe obrera mundial i en les idees revolucionàries del marxisme. La revolució mundial està un altre pic a l'ordre del dia. Per tant, estam orgullosos d'estar de peus sobre les espatlles de gegants. Ens aferram a les paraules del Testament final de Trotski:

"Puc veure la lluent franja d'herba verda sota la paret, i el clar cel blau sobre la paret, la llum del sol tot arreu. La vida és bella. Deixem que les noves generacions la rentin de tot mal, opressió i vilesa i la gaudeixin al màxim.”