El passat dia 12 de febrer es va iniciar el judici al procés, amb la Fiscalia demanant penes d’entre 11 a 25 anys per als dirigents independentistes catalans. L’òrgan encarregat de dictar sentència és el Tribunal Suprem, que ha de considerar les acusacions presentades per la Fiscalia de rebel·lió, sedició i malversació. El delicte: organitzar un referèndum per l’autodeterminació.
[Source]
El règim es salta la seva pròpia legalitat burgesa
Els 12 dirigents que s’asseuen a la banqueta han passat l’últim any i mig en presó preventiva, una mesura totalment desproporcionada i que mostra el caràcter venjatiu i repressor de l’aparell de l’Estat. L’amenaça de “trencar” Espanya generada pel moviment de masses a Catalunya va embogir a la dreta i l’aparell de l’Estat, que en el seu afany per castigar els dirigents s’ha saltat el (limitat) marc de la seva pròpia legalitat burgesa.
Un cop aplicat l’article 155, Rajoy va convocar eleccions amb l’esperança de trencar el domini dels partits independentistes. No obstant això, aquests van revalidar el seu mandat, humiliant al règim alhora que dificultava en gran mesura la decapitació de la lluita republicana catalana. Encara que Ciutadans va ser el partit més votat, Puigdemont gaudia del mandat democràtic per a ser re-escollit president. Tanmateix, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional van prohibir al Parlament escollir el seu president, exigint que fos algú que no hagués estat implicat en els fets d’octubre. Finalment, després de tres intents fallits, Torra va ser nomenat per a dirigir la Generalitat. El règim del 78 va mostrar clarament que la democràcia burgesa, i la seva legalitat, són instruments a les seves mans que decideixen utilitzar o tirar per la borda per a salvaguardar els seus interessos.
Des del començament del judici, la rebel·lió, que és la principal causa de l’acusació, no ha tingut gaire protagonisme, i el poc que ha tingut s’ha basat majoritàriament en els cotxes de la Guàrdia Civil que van ser malmesos durant el 20S de 2017. La raó? Perquè és totalment escandalós i fals que es pugui jutjar els dirigents catalans per un aixecament armat. En primer lloc, els dirigents del moviment no van fer en cap moment una crida a la insurrecció armada, no es va organitzar la presa de punts estratègics (com les comunicacions, el transport, punts geogràfics, etc.), no es van assaltar casernes, etc. L’Estat tampoc va reaccionar amb una declaració d’estat de setge com s’esperaria d’un desafiament d’aquesta magnitud. L’acusació per rebel·lió és tan insostenible que ni amb l’ajuda de la fiscalia alemanya la fiscalia espanyola va poder extradir Puigdemont des d’Alemanya.
És més, és tan espúria l’acusació que ha estat qüestionada per més de 200 professors de dret penal i fins i tot per Pascual Sala, expresident del Suprem i del Constitucional. Amb això, com explica La Vanguardia, la fiscalia necessitarà l’ajuda de la majoria dels seus 256 testimonis per justificar la violència. Aquests han estat seleccionats amb cura, i altres, com el Síndic de Greuges, una institució catalana per garantir els drets dels ciutadans davant les administracions públiques i que aportaria informació i dades objectives al judici, van ser rebutjats perquè no s’ajustarien a la seva versió de la realitat. La justícia, i a través d’ella, el règim del 78, mou i ajusta els marcs legals per garantir el manteniment dels seus interessos.
Judici i el caràcter de classe de la justícia
Des que va esclatar la crisi econòmica del 2008 estem vivint un procés de polarització política a nivell mundial. En aquestes condicions inestables, amb canvis bruscos en la situació, les institucions burgeses s’han desgastat als ulls de les masses. Aquest és el cas especialment a l’Estat espanyol i en particular de la Justícia i la seva “independència”, que ha mostrat el seu caràcter inequívoc de classe.
El magistrat Marchena, el president del Tribunal Suprem jutjant el procés, fa tan sols uns mesos va ser candidat al CGPJ però va ser compromès per l’estupidesa del PP al filtrar-se un wasap on es deia que amb ell podrien controlar el poder judicial “per la porta del darrere”. Aquest jutge reaccionari proper al PP finalment va haver de renunciar i acontentar-se merament amb presidir el judici més important de la història recent del país.
Potser l’escàndol més notable protagonitzat fins ara ha estat el de l’Impost sobre Actes Jurídics Documentats (AJD). En un cas sense precedents, l’alt tribunal va realitzar un gir de 180 graus en la seva sentència prèvia per finalment fallar a favor de la banca. Com era d’esperar, la borsa es va disparar en conèixer la notícia.
Aquests exemples no ens haurien de sorprendre. La majoria dels jutges són individus que provenen de famílies de les altes esferes de la societat o de la petita burgesia adinerada, que tenen vincles amb l’Estat, amb interessos i vincles familiars o d’amistat amb grans empresaris. La seva educació, la seva forma de pensar, la seva forma d’actuar és igual que la de la classe dominant espanyola, tot i que intentin guardar les formes sota de la seva vestimenta de jutge i el seu llenguatge retorçat. Això és el que en última instància marca el caràcter de classe de la institució judicial, més enllà de que hi hagi excepcions a la norma amb jutges honestos, amb sentències que fallin a favor de la ciutadania, etc. La justícia és un òrgan més d’opressió en mans de la classe dominant, com ho són també les presons, l’exèrcit, la policia, en definitiva, el mateix Estat.
Les defenses dels acusats
Des de L’Octubre (abans Revolució) hem explicat una i altra vegada que la lluita per aconseguir la república catalana és una lluita revolucionària, i que per tant són necessàries una direcció revolucionaria i l’aplicació de mesures revolucionàries. En aquest sentit, ha quedat palès que els dirigents actuals del moviment, tant els presos polítics com els exiliats o els que romanen al poder a la Generalitat, no són ni volen ser capaços d’assolir la independència de Catalunya.
Això ha quedat més que plasmat en les defenses dels acusats. La intenció principal dels dirigents del moviment republicà era controlar i canalitzar l’energia de les masses per a aconseguir millores per a Catalunya, no enfrontar-se directament amb l’Estat per a trencar-lo. Tanmateix, gràcies a la iniciativa de les masses, els dirigents es veien desbordats, incapaços d’amansir la situació. Com va explicar Santi Vila, la nit del 26-O molts dirigents, persones “importants” i properes al Govern van anar a dormir tranquils pensant que la crisis estava controlada. Va ser la pressió de les masses al carrer, enfurismada per una possible traició, que va forçar a Puigdemont a canviar d’opinió en l’últim moment i declarar la DUI (que va durar menys de 10 segons abans de ser suspesa). Aquestes declaracions són totalment honestes: un reflexe de la realitat objectiva, fet que evidencia encara més la farsa dels judicis.
És més, si el referèndum va ser la culminació política de molts anys de mobilitzacions, declaracions, mocions, debats al parlament, disputes, etc, per què no hi havia res preparat per començar a construir la república i defensar-la? Perquè es va tardar gairebé un mes a “declarar” la DUI? Sense pèls a la llengua – perquè mai havia sigut la intenció dels dirigents petit burgesos d’arribar tant lluny.
Depuració de la justícia i la lluita contra el capitalisme
El judici farsa al procés està decidit per endavant. No podem saber exactament quines seran les sentències finalment dictades, però el que sí sabem és que els dirigents catalans seran castigats d’una manera o altra per haver desafiat la unitat d’Espanya i conseqüentment els interessos de la classe dominant. Els tres partits de dreta s’han vist encoratjats per la falta d’una oposició real de l’esquerra, agitant el nacionalisme espanyolista ranci amb declaracions incendiàries i demanant caps. L’aparell de l’Estat, encarregat de posar ordre a la situació, també reivindica la seva part del botí.
Aquest judici farsa mostra la necessitat d’una depuració i transformació radical del poder judicial. Els jutges i fiscals haurien de ser escollits per sufragi universal, sent revocables en qualsevol moment pels que els van escollir. Aquesta mesura permetria escollir a jutges i fiscals més progressistes i sensibles als interessos de la classe treballadora, és a dir, la majoria de la població del país. Així mateix, com a funcionaris públics, els jutges i fiscals no haurien de gaudir de cap privilegi, sinó que han de tenir els mateixos drets i obligacions que qualsevol funcionari mitjà, amb salaris ajustats al nivell corresponent. Aquestes mesures, de caràcter limitat haurien d’anar lligades a una depuració general de l’aparell de l’Estat de franquistes i reaccionaris, que han aixecat cap amb la qüestió catalana, mostrant la falsedat de la “transició democràtica”.
La deriva autoritària del règim del 78 és un reflex de la polarització de la societat, que cerca una sortida a la crisi profunda del sistema. El domini de la burgesia espanyola i els seus lacais es fonamenta en una estreta base social, una centralització burocràtica i l’opressió. Sobre aquestes bases més aviat inestables, el règim del 78 i el capitalisme que el sustenta necessita emprar la repressió amb mà dura quan veu amenaçats els seus interessos. Les retallades als drets democràtics es van accelerar amb la llei mordassa i han experimentat un nou impuls arran de la crisi catalana. Veiem com s’ha estès la repressió no només als dirigents catalans, sinó que també a activistes, dirigents sindicals, artistes, etc. Qualsevol demòcrata seriós té el deure d’oposar-se a qualsevol atac als drets democràtics i de defensar el dret a l’autodeterminació. S’haurien impulsar a tot l’Estat mobilitzacions en contra dels judicis polítics i en favor de l’absolució i del dret a l’autodeterminació, vinculant aquestes lluites amb lluites per millores socials. En la crisi actual del sistema, i amb una crisi econòmica mundial a l’horitzó, per defensar els drets democràtics mínims cal lluitar no només contra el règim del 78, sinó contra els banquers i grans empresaris que el sustenten.